El nostre avi

Aquest text el vaig escriure perquè tots els néts  recordéssim el nostre heroi

El nostre avi no és un avi qualsevol, el nostre avi és el nostre heroi, no hem pogut fer res més que estimar-lo perquè tot el que ens ha donat ha estat amor i estimació. Ara, per sempre, ens quedarà el seu llegat que durant tants anys ha sembrat.

Amb el record dels seus ulls blaus, recordarem l’avi que sempre tenia un plat a taula per a nosaltres, que ens acompanyava on fes falta i a l’hora que fos, que estava al nostre costat en els moments més difícils que hem passat i que ens estenia la seva mà grossa i treballada de les hores al camp per ajudar-nos.

L’avi que ens guiava per la vida amb la saviesa dels grans, que ens explicava com de dura havia estat la Guerra Civil per a ell (perquè hi va perdre el pare) i per a tots, que ens feia riure a les sobretaules quan feia una malifeta i ens picava l’ullet o bé ens robava una patata fregida del nostre plat. L’avi que llegia el diari durant hores i hores, n’analitzava tots els fets i ens els comentava, que gaudia veient-nos créixer feliços i contents...

L’avi que s’entristia quan les coses no ens anaven bé, que treballava el camp amb passió i esforç, i que ens feia les amanides amb l’enciam que ell havia collit i que era el més tendre del món.

L’avi, sempre atent amb nosaltres i amb les nostres mares que són les seves tres filles: la Joana, la Mercè i l’Àngels, i també pendent dels seus gendres: el Jordi, el Pedro i el Pere, el meu pare, amb qui ara es retrobarà. Sempre enamorat de l’Angelina, a qui també estimem moltíssim perquè tots dos s’han desviscut per nosaltres, i per això avui l’enyorem tant, perquè els nostres avis ens han donat més amor del que es pot donar.

El nostre avi, el nostre heroi, era un home generós, lluitador, entregat, treballador i bo. Avui, estem tristos perquè ja t’enyorem, però contents per haver tingut l’avi que hem tingut, perquè haver estat els teus néts ha estat una de les coses més immenses que tots cinc hem tingut a la vida.

Ensenyança i enyorança

Avui el meu germà vestia un anorac que havia estat del meu pare, l'he reconegut al primer moment. La veritat és que li quedava bé, tant a l'Oriol actualment com al meu pare aleshores, tots dos són i eren homes de bona planta. 

L'Oriol s'ha fet gran, i el meu pare fa anys que ja no hi és, les dues coses van lligades. L'Uri s'ha fet gran perquè el meu pare li va ensenyar moltes coses que sense saber-ho, l'han ajudat a tirar endavant i a superar obstacles. De tant en tant, l'Uri em sorprèn recordant una ensenyança del Pere, crec que cada pas de l'Uri és un petó del meu pare, una carícia o un consell que ell li va donar. Mai més he vist l'Oriol escoltant amb tanta atenció a ningú com ho feia des del seient de copilot mentre el papa conduïa. 

El meu amic Ricard em va dir que el meu pare era jo i l'Oriol i tots aquells que havia estimat, i tenia tota la raó. A vegades, reconec el record en els ulls del meu germà o en com es toca el clatell abans de deixar anar un pensament (igual que ell). 

El veig viu en les persones que m'estimo i en les persones que se'l van estimar. En parlo i en torno a parlar perquè no sé no fer-ho, el recordo, el penso i el visc.

I feliçment camino perquè el sento i així ho sento.

I avui ho he volgut escriure i compartir-ho, potser perquè fa mal temps, potser perquè s'acosta Nadal, potser perquè sí. 

Goig a nuestra virgen de la Soledad

Goig a nuestra virgen de la Soledad (la vicentina)

Oh, tu, que ens mires des del cel, i des del pont del Molí dels Frares, fes que aquesta oració t'arribi, i sisplau ajuda'm a pagar tots els deutes.

Oh Sole, Soledad, troba'm un home ric encara que sigui babau, però que sigui valent i que no em faci patir massa.

Oh tu virgen, virgencita, dota'm de la gràcia de Melendi per escriure cançons amb metàfores impossibles que m'evitin de treballar al Mc Donald's.

Oh Madre de Dios hermoso, cerca'm la sortida d'aquest laberint que sempre em porta a Roma i guia'm amb molles de pa de kamut.

Oh verge vicentina, digue'm amb quin número acabarà la nova grossa de Cap d'any i aconsegueix-me un sopar a la Camarga .

Oh bellesa de la desolació, escolta la meva oració i ensenya'm a cantar saetes i fes-me forta per portar el misteri, i ensenya'm a adorar-te.

Fumuda incertesa

FUMUDA INCERTESA

Que sí, que no, 

que ara no em ve de gust,

que potser demà sí, 

que ara dic que sí

però deixa-m'ho pensar, 

que no pot ser,

que em tiro enrere,

que no és possible,

però ara ja començo 

a canviar d'idea, 

que potser, 

que “quizás, quizás, quizás”,

que entones la cançó

que desafines, 

que m'arrossego, 

que dius que ara no,

però que la setmana vinent sí,

que em mareges, 

que em fas vomitar, 

que cagun l'ou que no tens res clar,

que et compri la mama, nano!

A mig fer

L’estiu plujós,

l’hipòcrita a reveure,

les mamelles operades,

la cola que no enganxa,

la lletra mal lligada,

el brau que no copula,

la vaca que no fa llet,

el sofà d’escai,

els deures per demà,

la pilota desinflada,  

la cremallera trencada.

I tu, que em dius que no ho sé fer,

que sóc maldestre,

que no en sé més.

     -  Calla burro,  que sóc a mig fer.

La veritat sigui dita

LA VUELTA AL COLE

Dos mesos de vacances no són molts mesos, només són dos que ja són prou, però merda quan arriba l’últim paper a arrencar del calendari, aquell que posa 31 d’agost i que demà ja és setembre  i que se’m posa la pell de gallina, que m’hauré d’aixecar a les set i així nou mesos més. I sí els mestres i professors som aquell gremi que fa certa ràbia, bàsicament perquè tenim moltes vacances i perquè fem horari escolar (quin vols que fem?), perquè les males llengües diuen que ens rasquem les panxes, clar som tan i tan savis que les idees dels nostres caps surten soles i som capaços de proposar a l’hora deu activitats, i dir la lliçó de memòria, recordar-te’n de totes les dates: l’any que va néixer i que va morir Ausiàs March, la llista de “Los reyes Godos” i totes les capitals de comarca.

Així com hi ha el col·lectiu dels mestres i professors, també hi ha aquell col·lectiu d’antimestres i d’antiprofessors, no patiu, no ens odieu,  no ens critiqueu tant... Que molts de nosaltres ens prenem amb passió la professió i lluitem perquè l’educació sigui de qualitat i denunciem allò que no és just  i ensenyem i aprenem alhora amb ganes.

 Bon inici de curs

Ets la pedra amb què ensopego

Ets la pedra amb què ensopego

L’amulet de la mala sort, el queixal corcat que mai es cura, la temptació que viu al pis de dalt, el pecat i la luxúria, el plor i el riure, l’odi i l’amor, la coneixença i el passar de tot, l’avui t’estimo i l’endemà no, l’engreixar-me  i l’aprimar-me, el fer-me por i el volar lliure, el no sentir i el sentir massa, la tia bona de la festa i la lletja que no balla, el dia i la nit, els llençols blancs i el coixí suat, el present incert i el futur de merda, el no hi ha res però bé que ho és tot, el no ens entenem però no marxis, l’ adéu-siau i el pobre de tu que no em facis un petó, el de tanca la porta quan te’n vagis i si m’has de fer mal no l’obris però aquí tens la clau, que demà és demà i avui és avui, que cagun tot que ja he tornat a ensopegar, la pedra, la puta pedra que em trobo pel camí, que ja no sembla ni pedra que pareix una roca, que em fa caure i em fot un trau de set punts, i vinga a llepar la ferida que costa de curar. I sempre obres la porta quan la ferida és a punt de cicatritzar, que visc amb ferides i amb ferides moriré, i aquesta pedra amb què ensopego a la butxaca me la guardaré.

Corre

Corre, no t’aturis si no vols que et planti cara,

has desobeït la llei del més fort, i ara

hauràs de morir, com moren les plantes,

deshidratades, asfixiades pel sol,

incrustades dins d’un test del “todo a cien”.

Volies llibertat i has obert les ales,

que no saps que d’això no se’n gasta?

Miraràs a l’horitzó i et clavarà una plantofada,

et creies valent i no has pogut vèncer el mur

que engarjola les feres i les amansa,

et creies fort i t’has esvanit al primer crit,

has caigut als peus de qui et mana.

Corre, no t’aturis si no vols que et planti cara,

i marxa, fuig si no vols que t’atrapi.

L'exotisme de Sant Vicenç dels Horts, o no

Els de Sant Vicenç dels Horts sempre hem rebut malnoms o eufemismes que han servit per definir-nos. Mentre a Molins de Rei eren els senyors, nosaltres érem els pagesos, a casa nostra només hi havia tomàquets i pebrots i espardenyes mal cordades, i a Molins ja deixaven anar frases com: París, Londres i Molins de Rei. Després vam ser els quinquis, hi havia gent que no volia passar els quatre camins perquè deien que els hi feia por, després vam passar a ser els quillacos, els garrulos, o ves a saber. Dins del mateix poble també ens posàvem malnoms: els lufos i els canis (per exemple). Un amic meu, en Ricard, un dia ens va definir molt bé: sou el poble de la “pagesiapostquinqui”. I és que tots coneixem algun pagès, o algun quinqui, o bé els dos alhora. Ara som una de les  seus dels “independentistes en castellano”, i és que som una cosa ben estranya; en un concert de grups locals, et pots trobar des d’un grup de “cante hondo” a un altre que versiona els hits del Rock català.

Hi va haver un temps que TV3 sempre buscava referents estranys al nostre poble; en un programa de joves sobre tribus urbanes van venir a buscar el perfil tunning a Santvi, el famós Carlos, en un altre programa que cercaven una penya madridista fanàtica dels jugadors de blanc, també la van trobar a la vila. I així nar-hi nant... (els hi vaig escriure una carta, evidentment, que mai em va ser contestada).

Maltractats ho hem estat una mica, sobretot perquè se’ns han atribuït etiquetes que hem intentat portar més o menys, amb saber fer o sense, però a Sant Vicenç dels Horts hi ha de tot; corals, esbart, casa d’Andalusia, Associació de pajaritos,  esplais... i moltes coses més.

I és que el Baix Llobregat no és ni la Garrotxa ni el Barcelonès però la diversitat ens fa diferents, l’altre dia vaig descobrir que el grup de “modernos” dels Manel, citaven  la comarca, no sé si amb un afany de màrqueting, perquè rimava o  bé perquè els hi agrada. La qüestió és que l’exotisme del Baix Llobregat rau en els malnoms. Jo visc a Sant Vicenç, i la gent em saluda pel carrer, potser han intentat que fos una ciutat dormitori  però no ho han aconseguit. És cert que aquí passen coses curioses, com quan en un bar de la Vailet hi ha una tirada de cent taules amb el nom  del poble escrit de manera jeroglífica. Em molesta quan la gent pensa que aquí ni es parla català ni es ballen sardanes, poc hauran passejat pels carrers, aquí hi ha de tot, i també “aborígens catalans”.

En fi, una reflexió després de sentir una dona que deia: “Ui, és que a Sant Vicenç dels Horts està ple de...” (m’ho estalviaré).

Si les coses van com han d'anar, tot anirà bé

- Si les coses van com han d’anar, tot anirà bé.

Què significa aquesta frase? No té cap sentit, les coses van i punt, a vegades van amb menys o més intensitat, a vegades t’impliques d’una manera en elles i a vegades d’una altra, no vull fer d’aquesta entrada al bloc un estudi sobre la qüestió del destí i de la responsabilitat. Però és que aquest matí, anant cap a la feina, he sentit que una dona li deia aquesta frase amb to seriós a una noia, que semblava ser la seva filla, i he pensat:

-         Laia, intervé. 

I després i molt correctament, he rectificat:

-    Laia, deixa-ho estar, no t’hi posis que no et coneixen.

Aleshores des de la meva impossibilitat per intervenir en una conversa aliena a mi, he pensat que quan arribés a casa, en faria una entrada, i que tant de bo aquella noia la pogués llegir perquè no s’entristís, perquè creure que les coses només van bé quan actuem correctament, és una pressió molt grossa, molts cops ens equivoquem i en canvi, creiem que hem optat pel bon camí, altres cops estem enfadats i no fem les coses com han d’anar o com els altres esperen que vagin.

Si les coses van com han d’anar (és una llàstima que per escrit no es llegeixi el to de “rintintin” que estic utilitzant)... Les coses van, i punt. I no sempre les fem bé, que no vol dir que siguem dolents, si no que som “patosos”, que ens entrebanquem, ens equivoquem, ens entortolliguem... i un seguit d’obstacles que posen de manifest que el camí correcte costa molt de seguir, i a més qui decideix quin és el camí correcte? I si una persona amb orelles de llop ens enganya, i volíem anar cap allà i acabem anant a prendre pel sac?.

No ho sé, sense més... una mini reflexió que volia compartir per quedar-me tranquil·la i no explicar-li a la paret, serà que he fet bé les coses? O li hauria d’haver explicat a la paret? Ai... ara no ho sé, a veure si no anirà bé... En fi!.