Ets la pedra amb què ensopego
L’amulet de la mala sort, el
queixal corcat que mai es cura, la temptació que viu al pis de dalt, el pecat i
la luxúria, el plor i el riure, l’odi i l’amor, la coneixença i el passar de
tot, l’avui t’estimo i l’endemà no, l’engreixar-me i l’aprimar-me, el fer-me por i el volar
lliure, el no sentir i el sentir massa, la tia bona de la festa i la lletja que
no balla, el dia i la nit, els llençols blancs i el coixí suat, el present
incert i el futur de merda, el no hi ha res però bé que ho és tot, el no ens
entenem però no marxis, l’ adéu-siau i el pobre de tu que no em facis un petó,
el de tanca la porta quan te’n vagis i si m’has de fer mal no l’obris però aquí
tens la clau, que demà és demà i avui és avui, que cagun tot que ja he tornat a
ensopegar, la pedra, la puta pedra que em trobo pel camí, que ja no sembla ni
pedra que pareix una roca, que em fa caure i em fot un trau de set punts, i
vinga a llepar la ferida que costa de curar. I sempre obres la porta quan la
ferida és a punt de cicatritzar, que visc amb ferides i amb ferides moriré, i
aquesta pedra amb què ensopego a la butxaca me la guardaré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada