Un dia de platja

Aquesta platja no és Son Saura, és Binigaus (i el meu fons de pantalla estiuenc)

Aquest matí, quan m’he despertat, massa d’hora perquè el sol em molestava, he sortit al balcó, i he vist un vaixell de Balearia ple de turistes que s’apropava a l’illa (fa un mes van inaugurar el nou dic, i està just davant de casa meva), he escalfat llet i he menjat kellogs, he estat una estona pensant, he analitzat el dissabte; vaig anar a menjar paella en un hortal d’uns amics, després vaig anar a veure el Barça i vaig celebrar la victòria al carrer, i he estat conscient que tot el que havia fet formava part de la inauguració de l’estiu, i com no podia ser d’una altra manera he decidit anar a la platja. M’he enfundat el banyador, he pujat al cotxe que bullia com una cassola a punt per tirar-hi els macarrons, i he anat cap a Son Saura, el camí de Sant Joan de Missa, que per cert l’han arreglat, ja no estava només transitat pels veïns de la zona, constantment havies de fer maniobres per deixar passar els cotxes que venien de cara, el pàrquing estava ple de cotxes, i la platja plena de famílies, jo discretament m’he col·locat en un racó, després d’analitzar la panoràmica, una mica lluny de centres neuràlgics familiars, no volia que els crits dels més petits em molestessin, ni tampoc volia sentir converses d’altra gent. Un cop he trobat el meu racó idoni, he estirat la tovallola, i m’he posat a llegir, a la platja mai saps com posar-te si vols llegir, la sensació tindria cert paral·lelisme amb els canvis posturals que fas quan no et ve el son i vas sumant ovelles. Quan la calor ha pogut amb mi, he decidit anar a l’aigua, és el tercer cop que em banyo aquest any, els dos anteriors van ser precipitats i arriscats provocats per l’eufòria de dos dies de sol d’un abril massa plujós. Un cop estava palplantada davant la mar, he posat un peu a l’aigua per comprovar-ne la temperatura, era freda, força freda (segons el calendari encara som a la primavera, això explicaria que l’aigua encara estigui força freda), he mirat al meu voltant i he envejat la facilitat que tenen els nens per tirar-se a l’aigua freda sense lamentacions i de retruc estar-s’hi força estona jugant, he pensar si de petita jo deuria fer el mateix? No he trobat la resposta, no ho recordava.  La meva missió no podia defallir, em moria de calor, i l’antídot era submergir-me, he pensat com podia fer-ho: de cop, o bé a poc a poc com et diuen les àvies que ho has de fer, primer et banyes els peus fins els genolls, després et mulles els canells i recorda de refrescar-te la nuca. Però de cop i volta les meves cavil·lacions i les meves insinuacions a tirar-me a l’aigua (sí o no, i si és que sí, com?) han desaparegut; un exèrcit de nens armats amb ulleres de submarinistes, “manguitos”, pilotes de goma... han truncat totes les meves expectatives i s’han tirat a l’aigua cridant i rient a cinc centímetres de mi, jo he quedat tota esquitxada, he fet un crit de ràbia i els nens han aturat el seu joc per mirar-me, segons més tard s’han posat a riure (de mi), i jo tota xopa m’he deixat caure dins la mar, que bonica que és la infantesa he pensat submergida en l’aigua, que bons que són els nens, que bé que s’ho passen, quina felicitat que desprenen... ai, l’edat de la innocència cagun l’ou!