La meva generació és una de tantes que ara es veu a
l’abisme del no-res, no tenim casa, no tenim feina, no tenim futur, no tenim
drets... i uns seguit de “no tenim” que cada cop ens fa més pobres. Ens havíem
cregut el conte aquell que ens deia que estudiéssim per tenir un bon futur, i
que siguéssim bons nanos que ens seria recompensat. I ara obrim els ulls i
veiem la realitat, i com la vaca cega anem topant de cap en una i altra soca, a
vegades la soca són els currículums enviats sense resposta, altres són les
cases i els pisos que mai ens podrem pagar, els viatges que no farem, la
seguretat social cada cop més insegura, la impossibilitat de començar cap
projecte, l’engany dels diaris i dels mals governs, la precarietat dels llocs
de treball... El cop de roc no ens l’ha llançat un vailet, ens l’han llençat
els governants que han fet de la nostra vida un no-res, que han jugat a pòquer
amb els nostres diners i amb els dels nostres pares i avis. El cop de roc deixa
de tenir un sentit metafòric quan ens manifestem, i els rocs esdevenen bales de
goma, i els vailets es transformen en mossos uniformats com robots, i si no que
li diguin a l’Ester. Aquells que ja tenen la vida solucionada perquè pertanyen
a la classe benestant, segueixen fent llargs viatges, prenent-se licors
exòtics, llegint els diaris els matins amb un assortit de rebosteria, i si no
que li preguntin al Millet i als seus companys de malifetes que fan dringar el
seu esquellot per allà on van sense por a prendre mal o a endeutar-se, no fos
cas. Nosaltres, aquells que no ho tenim gens fàcil per tirar endavant, amb
grans gestos tràgics ens queixem, ens manifestem, plorem, ens consolem amb els
nostres companys i ens esperancem amb noves formes de fer política que no
s’allunyen tant de nosaltres, que ens fan veure que tot és possible. Perquè és
important senyalar el culpable, i és que aquesta crisi no és culpa nostra, no
som nosaltres els que hem estirat més el braç que la màniga, és culpa dels
governants que han jugat a la timba amb els nostres diners, que s’han vestit de
paletes i han especulat amb la vivenda, i amb un seguit de porqueries que em
canso d’esmentar i que m’entristeixen profundament.
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Joan Maragall
(Poesies, 1895)
2 comentaris:
Magnífic. El comparteixo per que val la pena que sigui llegit.
Jo també el comparteixo perquè me l'ha fet arribar el Lluís i perquè m'agrada molt. I m'agrada molt perquè diu veritats a dojo, està ben escrit i homenatja el gran poema de Maragall que, d'altra banda, és una meravella i un poema recurrent en cada nou mòdul de català per a adults que imparteixo.
Publica un comentari a l'entrada