AVUI, VESTIDA DE TARDOR

QUIN MAL DE CAP QUAN EL TENS EMBOIRAT. Plena de rareses m'he despertat, vaig anar a dormir molt tard i m'he aixecat ben d'hora, amb la sensació de no haver descansat gens, i quan he obert els ulls, un pensament m'ha vingut, massa estúpid per ser dit. Amb els ulls com a taronges (oberts però també inflats) he anat cap a la dutxa, masses estones per pensar, quina casualitat que avui és diumenge, un mal dia per emboirar-se, fas tan poca cosa que només penses i a mi m'agrada només fer-ho en petites dosis. Quina mala llet la meva, quina mala estrugança, quines males puces, quina mala pata, i tot comença per mala... Avui no és el meu dia, perquè ahir va ser deplorable, i avui recullo allò que ja fa temps vaig sembrar, i m'ho empasso, amb un nus al coll, incapaç de menjar-me ni un grill de mandarina, però empassant-me tot allò que no vull sentir, ni fer, ni dir... Per què és tan difícil aixecar-te després d'haver caigut? Tant costa enlairar-se? És impossible?

Dia pessimista, demà ja ho veuré d'una altra manera però demà encara no ha arribat, i mentres anar passant aquest diumenge tan i tan llarg, si almenys hagués dormit fins al migdia... Poques reflexions, és així... avui tinc ganes de queixar-me, de sentir-me desgraciada, de donar-me cops de cap contra la paret, de menysprear-me, d'insultar-me i de plorar-me... només un dia, només un... i ja està.