Les veus del pamano

Just avui m'he acabat aquest llibre d'en Jaume Cabré, i ja és casualitat que d'aquí dues setmanes en facin la mini-sèrie, que em moro de ganes de veure, malgrat que no m'imaginava pas que la Senyorassa Vilabrú la pogués encarnar la Montse Germán (laberint d'ombres)... no ho sé, però bé encara no puc dir res, potser broda el paper... el protagonista, el mestre, serà en Roger Coma (Porca misèria), és ideal, ho farà molt bé segur...en tinc moltes ganes de veure la pel·li, després d'haver-me llegit el llibre que m'ha fascinat, escriu molt bé, és la història dels maquis i els falangistes en els poblets del Pallars, 700 pàgines que no deixen de sorprendre... Ah!!! i a més a més, m'he assabentat que faran també l'adaptació de Pa negre, d'Emili Teixidor, un llibre que també em va encantar, a més la protagonitzen Eduard Fernàndez i Sergi López, ah!! i la laia marull, imagina!!!... a veure què tal, quantes novetats...

(Aquest post va dedicat als pocs lectors de literatura catalana que queden per aquí...)

frase del dia, de la setmana, del mes, de...

Després dels consells, ho plasmo... espero però que no plogui massa. (No em puc treure la frase del cap, és bona, eh?)

Siéntate a la puerta de tu casa y verás al cadáver de tu enemigo pasar.

(bé, m'han dit diverses versions de la frase, al final per internet he trobat aquesta)

AVUI, VESTIDA DE TARDOR

QUIN MAL DE CAP QUAN EL TENS EMBOIRAT. Plena de rareses m'he despertat, vaig anar a dormir molt tard i m'he aixecat ben d'hora, amb la sensació de no haver descansat gens, i quan he obert els ulls, un pensament m'ha vingut, massa estúpid per ser dit. Amb els ulls com a taronges (oberts però també inflats) he anat cap a la dutxa, masses estones per pensar, quina casualitat que avui és diumenge, un mal dia per emboirar-se, fas tan poca cosa que només penses i a mi m'agrada només fer-ho en petites dosis. Quina mala llet la meva, quina mala estrugança, quines males puces, quina mala pata, i tot comença per mala... Avui no és el meu dia, perquè ahir va ser deplorable, i avui recullo allò que ja fa temps vaig sembrar, i m'ho empasso, amb un nus al coll, incapaç de menjar-me ni un grill de mandarina, però empassant-me tot allò que no vull sentir, ni fer, ni dir... Per què és tan difícil aixecar-te després d'haver caigut? Tant costa enlairar-se? És impossible?

Dia pessimista, demà ja ho veuré d'una altra manera però demà encara no ha arribat, i mentres anar passant aquest diumenge tan i tan llarg, si almenys hagués dormit fins al migdia... Poques reflexions, és així... avui tinc ganes de queixar-me, de sentir-me desgraciada, de donar-me cops de cap contra la paret, de menysprear-me, d'insultar-me i de plorar-me... només un dia, només un... i ja està.

Historia de una escalera

Cercles viciosos, relats cíclics, personatges dèbils...

recomano...

Llegir aquest conte: La cenicienta que no comía perdices

Uns dibuixos i una imaginació que m'ha encantat, una bona recomanació que m'han fet a mi, i ara us la faig jo, passa-ho!
Us deixo l'enllaç on el podeu llegir: http://nunila-myriam.blogspot.com/2009/01/nunila-y-myriam.html

El dret a decidir

El dret a decidir

Potser ja en farà dos anys, però ahir vaig rebre les fotografies que encara no havia vist. Bons records i bones sensacions. La gàbia que no deixa volar.

Aquest any "Historia de una escalera"

La tranquil·litat és l'avantsala de la felicitat.


La MASIA, a les Llosses, gener del 2009.