anunci de la marató

Avui he vist l’anunci de la marató d’aquest any, i m’he emocionat profundament, per diverses raons; és un anunci amb molta força, l’emoció del noi i la del pare m’ha fet posar la pell de gallina, res més explícit, el pare empenyent amb l’ajut de la bicicleta el seu fill per arribar a la meta. I una altra de les raons és perquè m’ha fet molt contenta que aquest any la marató estigui dedicada al dany medul•lar i cerebral.
Quan el meu germà tenia disset anys un cotxe el va atropellar, després d’un mes i mig en coma, el pronòstic va ser de traumatisme cranioncefàl•lic, l’Oriol va haver d’aprendre-ho tot de nou, però tenia danys irreversibles impossibles de sanar. Ara l’Oriol ja té gairebé trenta anys i seguim empenyent, ens trobem amb moltíssimes dificultats, sobretot socials, ens costa moltíssim que l’Oriol s’adapti a la societat, o millor dit ens costa moltíssim que la societat s’adapti a l’Oriol. Sovint, la família ens sentim molt sola, ens desesperem, no sabem a quina porta trucar, a vegades ens costa seguir pedalejant, perquè no tenim clar com poder arribar a la meta, i si aquesta meta és real o bé és una utopia. Una altra de les raons per les quals m’he emocionat veient l’anunci és perquè em serà molt més fàcil explicar la problemàtica del meu germà a molta d’altra gent, i suposo que la gent evitarà donar consells fàcils lluny de la realitat que ens envolta dins de casa. Per fi, molta de la gent que veurà la marató sabrà què és conviure amb una persona que ha patit un traumatisme, i potser d’aquesta manera es conscienciarà i ens farà costat. Malgrat els anys que han passat d’ençà de l’accident aquesta lluita no acaba, tal com ve no se’n va, i per això penso que el fet que en parleu a la televisió ens ajudarà molt a moltes de les famílies que ens trobem en situacions semblants, perquè sovint ens sentim molt oblidats, molt sols. A casa meva, una de les persones que pedalejava aquesta bicicleta, era el meu pare, però fa cinc anys va morir d’un atac de cor, just quan arreglava un endoll per l’habitació del meu germà, sovint pels volts de Nadal ens havíem fet aquesta pregunta ; “T’imagines que un any la marató es dediqués als danys cerebrals?” Ens semblava una cosa impossible, ens crèiem tant oblidats que ens pensàvem que mai passaria, doncs ara m’encantaria compartir l’emoció amb el meu pare, seguim empenyent, seguim empenyent...
Us dono les gràcies de tot cor per fer-me emocionar i per pensar en nosaltres, i per ajudar-nos a pedalejar. Moltíssimes gràcies i visca la Marató de TV3.