18 d’ag. 2013

Ets la pedra amb què ensopego








Ets la pedra amb què ensopego
L’amulet de la mala sort, el queixal corcat que mai es cura, la temptació que viu al pis de dalt, el pecat i la luxúria, el plor i el riure, l’odi i l’amor, la coneixença i el passar de tot, l’avui t’estimo i l’endemà no, l’engreixar-me  i l’aprimar-me, el fer-me por i el volar lliure, el no sentir i el sentir massa, la tia bona de la festa i la lletja que no balla, el dia i la nit, els llençols blancs i el coixí suat, el present incert i el futur de merda, el no hi ha res però bé que ho és tot, el no ens entenem però no marxis, l’ adéu-siau i el pobre de tu que no em facis un petó, el de tanca la porta quan te’n vagis i si m’has de fer mal no l’obris però aquí tens la clau, que demà és demà i avui és avui, que cagun tot que ja he tornat a ensopegar, la pedra, la puta pedra que em trobo pel camí, que ja no sembla ni pedra que pareix una roca, que em fa caure i em fot un trau de set punts, i vinga a llepar la ferida que costa de curar. I sempre obres la porta quan la ferida és a punt de cicatritzar, que visc amb ferides i amb ferides moriré, i aquesta pedra amb què ensopego a la butxaca me la guardaré.



Cap comentari: