Avui el meu germà vestia un anorac que havia estat del meu pare, l'he reconegut al primer moment. La veritat és que li quedava bé, tant a l'Oriol actualment com al meu pare aleshores, tots dos són i eren homes de bona planta.
L'Oriol s'ha fet gran, i el meu pare fa anys que ja no hi és, les dues coses van lligades. L'Uri s'ha fet gran perquè el meu pare li va ensenyar moltes coses que sense saber-ho, l'han ajudat a tirar endavant i a superar obstacles. De tant en tant, l'Uri em sorprèn recordant una ensenyança del Pere, crec que cada pas de l'Uri és un petó del meu pare, una carícia o un consell que ell li va donar. Mai més he vist l'Oriol escoltant amb tanta atenció a ningú com ho feia des del seient de copilot mentre el papa conduïa.
El meu amic Ricard em va dir que el meu pare era jo i l'Oriol i tots aquells que havia estimat, i tenia tota la raó. A vegades, reconec el record en els ulls del meu germà o en com es toca el clatell abans de deixar anar un pensament (igual que ell).
El veig viu en les persones que m'estimo i en les persones que se'l van estimar. En parlo i en torno a parlar perquè no sé no fer-ho, el recordo, el penso i el visc.
I feliçment camino perquè el sento i així ho sento.
I avui ho he volgut escriure i compartir-ho, potser perquè fa mal temps, potser perquè s'acosta Nadal, potser perquè sí.
3 comentaris:
Emocionant i tendre. Gràcies.
M´has fet recordar al meu pare, es deia Jaume i també l´anyoro molt. comprenc perfectament el teu sentiment i que el teu germa t´el recordi. El Jaume, en moltes coses, esta en el meu fill Albert....i com me alegro d´aquesta semblance.
Laia, no havia llegit aquesta entrada, m'ha agradat moltíssim. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada