L'exotisme de Sant Vicenç dels Horts, o no

Els de Sant Vicenç dels Horts sempre hem rebut malnoms o eufemismes que han servit per definir-nos. Mentre a Molins de Rei eren els senyors, nosaltres érem els pagesos, a casa nostra només hi havia tomàquets i pebrots i espardenyes mal cordades, i a Molins ja deixaven anar frases com: París, Londres i Molins de Rei. Després vam ser els quinquis, hi havia gent que no volia passar els quatre camins perquè deien que els hi feia por, després vam passar a ser els quillacos, els garrulos, o ves a saber. Dins del mateix poble també ens posàvem malnoms: els lufos i els canis (per exemple). Un amic meu, en Ricard, un dia ens va definir molt bé: sou el poble de la “pagesiapostquinqui”. I és que tots coneixem algun pagès, o algun quinqui, o bé els dos alhora. Ara som una de les  seus dels “independentistes en castellano”, i és que som una cosa ben estranya; en un concert de grups locals, et pots trobar des d’un grup de “cante hondo” a un altre que versiona els hits del Rock català.

Hi va haver un temps que TV3 sempre buscava referents estranys al nostre poble; en un programa de joves sobre tribus urbanes van venir a buscar el perfil tunning a Santvi, el famós Carlos, en un altre programa que cercaven una penya madridista fanàtica dels jugadors de blanc, també la van trobar a la vila. I així nar-hi nant... (els hi vaig escriure una carta, evidentment, que mai em va ser contestada).

Maltractats ho hem estat una mica, sobretot perquè se’ns han atribuït etiquetes que hem intentat portar més o menys, amb saber fer o sense, però a Sant Vicenç dels Horts hi ha de tot; corals, esbart, casa d’Andalusia, Associació de pajaritos,  esplais... i moltes coses més.

I és que el Baix Llobregat no és ni la Garrotxa ni el Barcelonès però la diversitat ens fa diferents, l’altre dia vaig descobrir que el grup de “modernos” dels Manel, citaven  la comarca, no sé si amb un afany de màrqueting, perquè rimava o  bé perquè els hi agrada. La qüestió és que l’exotisme del Baix Llobregat rau en els malnoms. Jo visc a Sant Vicenç, i la gent em saluda pel carrer, potser han intentat que fos una ciutat dormitori  però no ho han aconseguit. És cert que aquí passen coses curioses, com quan en un bar de la Vailet hi ha una tirada de cent taules amb el nom  del poble escrit de manera jeroglífica. Em molesta quan la gent pensa que aquí ni es parla català ni es ballen sardanes, poc hauran passejat pels carrers, aquí hi ha de tot, i també “aborígens catalans”.

En fi, una reflexió després de sentir una dona que deia: “Ui, és que a Sant Vicenç dels Horts està ple de...” (m’ho estalviaré).